La vaga dels Professors No Numeraris de la UAB

Fue ayer; éramos casi adolescentes; era

con tiempo malo, encinta de lúgubres presagios,

cuando montar quisimos en pelo una quimera

ANTONIO MACHADO

La vaga dels Professors No Numeraris de la UAB

Durant els anys dels quals parla aquest article ens situem enmig d’una greu crisi política de la burgesia espanyola. Nombroses vagues demostren com la insatisfacció va en augment i ningú no pot predir quan s’aturarà. És el 1973, l’almirall Carrero Blanco vola literalment pels aires. Les mesures del govern dictatorial i repressiu d’Arias Navarro no fan més que agreujar la revolta social que, després de la mort de Franco, té el seu punt àlgid a Bellaterra l’any 1976.

L’any 1968 resultà decisiu en la cohesió dels moviments socials a tot el mon: Estats units, Gran Bretanya, Alemanya (on es va atemptar contra la vida del líder estudiantil Rudi Dutsch), Itàlia, etc. A França, estudiants i treballadors cooperaven per ocupar fàbriques i universitats, i mitjançant l’ús de barricades forçaren canvis al sistema, com ara l’augment del salari mínim en un 33%. A Espanya la situació no era millor: l’ensenyança estava centralitzada i jerarquitzada.

El professor Enric Marín-Otto, aleshores alumne de periodisme, explica que «l’Autònoma de Barcelona i l’Autònoma de Madrid neixen al 68 amb una voluntat clara de renovació, podem dir que són filles de l’època i de la cultura política». A l’UAB hi havia molt pocs funcionaris. Helena Estalella, professora de Geografia i degana de la Facultat de Filosofia i lletres, afirma: «La Universitat Autònoma era una universitat vermella, molt progressista».

Les oposicions es caracteritzaven per un marcat centralisme i es feien sempre a Madrid (deixant en desavantatge aquells que vivien fora), de manera que la gran majoria de catedràtics residien a la capital. La UAB se’n va desmarcar i el curs 73-74, com a mostra, només comptava amb quatre numeraris a la Facultat de Dret, tres a les d’Economia i Medicina i un a la de Ciències de la Informació.

Com recorda Estalella, professora novícia en aquells anys, «eren temps excepcionals: es lluitava contra una dictadura que matava i assassinava. Les altres universitats eren una ruïna, eren franquistes». Quan fa balanç de la lluita que ella i altres professors no numeraris dugueren a terme, declara que van fracassar en l’objectiu d’aconseguir un contracte com a treballadors ordinaris: «I vam acceptar la derrota, no podíem fer altra cosa. Però havíem guanyat la guerra grossa. Perquè no ser funcionaris no havia sigut un objectiu en sí mateix, sinó la manera d’aconseguir una altra universitat».

«L’esquema universitari espanyol era un esquema molt jeràrquic i funcionarial, una mena de còpia dolenta del sistema francès − explica Enric Marin-Otto −. Aleshores, en el creixement accelerat que vivia la universitat es van haver de contractar professors, amb una via diferent que la del sistema d’oposicions generals, cosa que va fer que la universitat tingués un cos de professors ampli que havien accedit els darrers anys, normalment amb cultura política d’esquerres, fortament antifranquista, i, per tant, es donaven les condicions socials, econòmiques i polítiques per a que hi hagués un moviment fort».

La universitat amb els PNN’s

A Barcelona sorgeixen diverses vagues, com la de la Hispano-Olivetti i la de la SEAT. Cap al febrer s’incrementen les lluites al món de l’ensenyament, protagonitzades pels Professors No Numeraris (PNN). Durant l’expansió de la Universitat, a la dècada dels 70, el vell cos del funcionariat del franquisme es va veure de sobte rodejat per la creixent massa d’aquests professors adjunts.

Amb un major pes de la càrrega docent, baix nivell salarial i sotmesos a la antiga jerarquia departamental dels catedràtics, van ser els protagonistes d’un singular cicle de lluites per la seva homologació laboral. Els anys convulsos i la successió de vagues de PNN i estudiants va permetre que la immensa majoria d’aquest sector docent entrés al cos de funcionaris amb la categoria de professors titulars.

El cas atípic de la UAB

La UAB es va diferenciar de la tònica general i va introduir canvis rellevants en l’espectre universitari. Ja hem dit que va intentar prescindir de l’antic «professor-numerari» (funcionariat) i substituir les oposicions de trasllat per «professor-contractat», el qual accedia a la UAB mitjançant un contracte segons els seus mèrits. Això va permetre integrar-hi professors que difícilment haguessin pogut aprovar les oposicions oficials per la seva discrepància política. D’altra banda, un altre canvi significatiu fou el pas de les lliçons magistrals d’un catedràtic a una aula de cent estudiants cap a l’ensenyament en grups reduïts a mans de PNN, disposats a impartir la mateixa classe a tres grups diferents i en diferents torns. La UAB també va optar per un sistema d’avaluació continuada enlloc de l’examen final típic de les antigues universitats, tot i que el desbordat número d’estudiants va fer trontollar amb el temps aquesta mesura.

El Pla d’estudis també es va reformar segons el model anglosaxó, incloent un cert número d’assignatures troncals juntament amb d’altres optatives, mentre que abans els plans eren totalment rígids i iguals en tot l’estat. I, com a punt final, si fins aleshores els claustres es formaven només de tots els catedràtics i els professors adjunts només hi podien assistir en cas de substitució, a l’Autònoma es van establir claustres democràtics formats per professors electes de tots els nivells i estudiants.

Els anys convulsos

A finals dels 60 i principis dels 70, la lluita per la conquesta de la llibertat es generalitza. Hi va haver un fort increment d’estudiants universitaris durant aquells anys: si al 1950 hi havia 7.000 universitaris a l’Estat espanyol; l’any 1975, havien arribat fins a 54.000. D’altra banda, es va agreujar considerablement el problema del professorat, ja que hi havia molt pocs catedràtics i els 20.000 professors no numeraris estaven molt conscienciats políticament.

Els anys 1968-75 van ser especialment tensos a tot l’estat i, sobretot, a Barcelona. La rebel·lió estudiantil a la universitat, la conflictivitat laboral i la lluita per la ‘Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia’ van ser el tèrbol paisatge de fons. El joves PNN van ser un dels sector més actius de la lluita antifranquista. Per la seva edat, la seva precarietat laboral i la seva mentalitat, sintonitzaven fàcilment amb l’alumnat, també molt radicalitzat.

Les classes, sobretot en matèries humanístiques, esdevenien marcs propicis per iniciar els alumnes en la cultura prohibida pel franquisme. Activitats acadèmiques esdevenien activitats polítiques: la lectura de poemes de Miguel Hernández, la lliçó sobre la Guerra Civil, les diapositives del "Guernica", els fragments de Marx... enllaçaven amb els debats, les assemblees, les manifestacions. En aquest context varen ser molt significatius els concerts de la nova cançó catalana amb Raimon i Lluis Llach.

La Declaració de Bellaterra

El 1976 es va aprovar a la UAB la Declaració de Bellaterra: Declaració de principis i objectius per a una Universitat Autònoma amb un govern democràtic, on es demana un canvi democràtic a la Universitat. La declaració va ser conseqüència d’un llarg procés en què van participar molts professors, fonamentalment socialistes i comunistes. «Uns feien l’esborrany de la Declaració i els altres preparaven els papers de l’estatut del professor contractat − explica Helena Estalella −. Jo estava en aquesta segona. I anàvem avançant i presentant els resultats a l’Assemblea, un procés assembleari pur i dur».

El 15 de març de l’any anterior s’havia reunit el Claustre i es van aprovar diverses propostes, entre elles un Manifest titulat Per una societat nova en una societat democràtica, presentat per 28 professors. El Manifest de Bellaterra i la posterior Declaració van suposar un punt d’inflexió en la lluita per una universitat científica, catalana i democràtica en la dura transició del franquisme a la democràcia.

La Declaració de Bellaterra, segons expressa Enric Marín-Otto, «és el que va forjar la identitat i la personalitat política de Bellaterra. Després, els futurs estatuts de Bellaterra han estat vinculats d’una manera o altre a la Declaració. És com si formés part de l’ADN d’aquesta universitat». Aquell mateix any, Luis Llach actuà el 7 de maig en un concert multitudinari al campus de Bellaterra. Deia que “tant als treballadors com a l’Estat els importava només el nombre d’aprovats i no el que la gent aprenia”. A Llach se’l començava a considerar un símbol de la resistència i de la nova cançó catalana. Més que un simple acte musical, el concert va esdevenir en un acte massiu d’identitat patriòtica.

Joan Estruch Tobella, ara catedràtic, va viure la consolidació del nou sistema: «Després d’haver aconseguit l’estabilitat professional, la promoció del 77 va transformar la seva dinàmica de lluita en pressió reivindicativa per tal d’adaptar a les seves demandes el funcionament dels centres». El professor Tobella conclou: «Va ser un moviment generalitzat, però que va dependre molt de la situació interna de cada centre. Els agregats, exPNN, van entrar a conviure amb altres sectors, ara ja en peu d’igualtat funcionarial: agregats provinents de les oposicions lliures, catedràtics, interins».