Discurso perdido, cocktail mexicano-catalán (III)

Voy terminando...

Si parlés de la vessant enriquidora de l’exili a Mèxic en la docència, arquitectura, industrialització i cultura. Seria un discurs molt llarg. La mirada de Calders sobre Mèxic, o llegir a Xirau o Bartra sobre la revolució mexicana. Tots plegats; catalans nouvinguts i mexicans van viure la transformació de la Ciutat de Mèxic, allí eren els catalans ciutadans de primera. No cal parlar del respecte i admiració que professaven per a les nostres cultures indígenes i la preservació de la seva identitat. No em creurien com s’han mexicanatitzat, prova d’això, van deixar els ossos com enlloc s’ha vist. Els autors catalans, al menys aquí eren lliures per fer les seves atractives reflexions sobre un entorn que, de sobte, els lis havia sobrevingut, i aquest era talment complex; no però, adient a les seves necessitats. Tenim doncs testimoni de la fascinació que els dos pobles es provoquen l’un a l’altre.

Les invito así, en castellano, ya que defiendo ir cambiando alternativamente para no anquilosarse con la lengua como muchos de los que pululan por los pasillos. Quieran a su patria como yo quiero la mía, sobran razones, pero no lo hagan por el simple hecho de estar orgullos de haber nacido aquí o en Serbia, o... Cuidado con el amor nacionalista, ámenlo por sus otras muchas historias que han sido capaces de enamorar al alma y encender el espíritu. Así, lo mejor, es que moderen el amor nacionalista que pueda haber, ¿pero cómo?, viajando; ¿a dónde?. ¡Ah!. Qué mejor lugar que un mundo lleno de colorido, historia, tradición y con el que ha existido un lazo casi único y ejemplar para el resto del mundo. No hace falta que escuchen tanto rollo, vengan a México. Evitamos que, como dice Salvador Elizondo, seamos:

“Solo un recuerdo, en alguien que nos olvida”
Salvador Elizondo

“El nostre pitjor pecat com animals no és l’odi, el pitjor és la indiferència, aquesta és la essència de la inhumanitat” George Bernard Shaw.

     Si de nou voleu passar,

     Ariadna tornarà

     A mostrar-vos el camí

     Que us permeti de sortir.

     No hi ha laberint més clar.

     Trobareu seients a mà

     Per als tristos i cansats.

     Hom no hi sent miols de gats,

     Sinó  molt nobles cançons, trèmolos d’acordions.

     En quant al preu tan mòdic és,  que penso no cobrar res.

             Salvador Espriu