Discurso perdido, cocktel mexicano-catalán (I)

Barcelona,

Esdevindràs, si vols, la capital altiva

D’una pàtria novella de rels velles.

Treballa. Calla.

Malfia’t de la història.

Somnia-la i refés-la.

PERE QUART

A Anna Murià i Agustí Bartra. Gratitut d’Anna cap a Mèxic. Palesa al llibre Nico Huehuétl. El 1970 tornen a Catalunya

“Trobar-me a Mèxic un refugi protector... Refugi, protecció. Després d’angoixes, la sang, els dolors, la fam, la destrucció. Després de la fugida desesperada, després del perill i de la inseguretat espaordida de França, després del temor, el demà en un míser vagar per les Antilles, d’això si què es podria dir-ne diàspora. Un refugi segur finalment, ja podien fer una vida humana i normal. Treballarien, estimarien, tindrien fills. Podrien fer-nos l’idea de allò que un malèvol fascistoide és va inventar com refugis rojos”.

(México y Catalunya hace mucho tiempo que se unieron en fraternal abrazo. Por eso escribo Catalunya con “ny” y les pido que hagan lo mismo con México, y no lo escriban con “j” Méjico. Se acabó, por más que se lo acepte el Word).

1. Conec un senyor que sap més que jo del tema, quan vaig conèixer en José María Murià; el seu pare ha escrit Memòries d’un anarquista a l’exili. Entre d’altres peripècies ens parla del tractament fraternal rebut a Mèxic. Era incòmode adaptar-se a la nova realitat pels catalans i, alhora, explicar als mexicans la realitat de Catalunya. Sembla fàcil, però partim des de Mèxic, on creiem encara avui que és molt més lògic que vosaltres s’anomenin “cataluños”. Altre bon exemple de primera mà diu que al arribar van dir-ne al seu pare, i cito textualment el salconduit oral donat: “No hace falta pasaporte (le da un papel), de Sonora a Yucatán vaya a donde quiera y haga usted lo que quiera". (Y, la parte más importante) "Que es usted ya uno de los nuestros”.

• Des de que es va fer més que evident la derrota final dels defensors del règim constitucional era inevitable. El govern del general Lázaro Cárdenas començà instrumentant una política d’exili mai vista, canviant la història de la humanitat. Portes obertes pels vençuts de la Guerra Civil espanyola que pogueren així procurar-se’l viatge... I arribar a platges mexicanes enmig d’una sonora rebuda. Se’ls acolliria en qualitat de víctimes del feixisme internacional i com germans en la lluita per un mon millor, democràtic i just. Això va significar, pels mexicans de l’època, i aquí ho recordem ben poc, la polèmica sorgida d’aquesta decisió, doncs comportava unes pugnes interines ferotges. Lázaro Cárdenas. Quin bon paio. Ho veuen oi?

1. La guerra civil espanyola, coneguda i seguida dia a dia arreu del món, deixa de ésser notícia un cop triomfa la rebel•lió militar feixista. Les expectatives queden estroncades, el triomf franquista empenya fatalment a desenes de milers de fugitius que es convertirien en una càrrega que no vol ningú. Ai dels vençuts!, diu la dita clàssica. Malgrat que aquest text no parlarà només d’ells.

• Analitzem trets diferenciadors que ens poden fer una mica més semblants: Catalunya sempre ha estat mestissa. Hi ha una tendència històrica molt concreta, dinàmiques de lluita i tensió amb Espanya. Malgrat que el territori és ple de contrastos hi ha una circulació interior que permet unir Pirineus amb la costa. És, doncs, terra de pas. Fou de les ciutats més acollidores hagudes al Mediterrani. I l’acolliment de persones mesura l’hospitalitat d’una cultura. A Mèxic també ens agrada acollir, invitar a casa nostra.

A títol personal i com revelació paorosa he vist coses que ens apropen més a nosaltres què amb altres ‘països veïns’. Per cert, catalans, vostès encara veuen llurs compatriotes d’Estat com “estrangers” i passa també al contrari, quan ells és refereixen a vosaltres com polacos. Els valencians no (i sí) reconeixen que parleu una mateixa llengua, que no importa com es digui, aquí tots busquen trets per diferenciar-se i no per unir-se. Això com fruït de dinàmiques i tensions que crec, sincerament, per esgarrifar-se, miratge on es perceben més curtets, i amb regust a nacionalisme campanaró, a Mèxic ho varen fer diferentment. A veure si sense cantiflejar, m’explico.

Allí és on es troba la diferència fonamental des de el meu parer. Entre mexicans no tenim res a veure amb altres estats de Mèxic, en són 31, hem acceptat els contrastos i matisos que ens fan més grans, més rics, més cultes i complexos. Malgrat les diferències i problemes que arrosseguem com país, i sense saber pas ben be com, si més no, ens hem cohesionat. L’esperit de la nostra gent sorprendrà als catalans nouvinguts, Mèxic això ho fa sempre. Cultura acollidora, però acollonidora també. Vivim un present sense reivindicacions a Espanya, totalment independents, emprenyats i orgullosos, alhora, dels trets que ens fan mexicans. Els li recordo que xingar des de temps ençà val per a tot, com paraula i com pensaments que ens disparen a l’acció. No però, aquí la llengua, i molt a pesar i malgrat Pompeu Fabra, no els acaba d’unir.
Quan aprendran aquesta lliçó?