Discurso perdido, cocktel mexicano-catalán (II)
Com comentavem abans, potser països catalans no és res, no però, ximplets de curtes mires, partidistes de pandereta, ara que heu fet Espanya per fi, estaria be estudiar com fer també als espanyols. Alguna cosa no rutlla, aquí fa pudor. Fixeu-se, també passa amb Italia, Bélgica, Irlanda, Holanda i altres països europeus. La identitat comuna a Mèxic és pot entendre com resultat de la nostra història oficial, vosaltres també tenen els seus comptes històrics, oficialment florits. El meu rampant voler vol compartir una dita d’un president indígena, Benito Juárez: “Entre los individuos, como entre las naciones, el respeto al derecho ajeno es la paz”. Això a Espanya sembla molt més que una quimera, què és més que una quimera? Sabem aquí que no és així i costarà molt que ho sigui. No ja respecte pel dret aliè. (Ara em ve al cap la nova disposició positiva del PP amb Catalunya necessària per sortir, un altre cop, de l’esvoranc pepero aristofascispoderburguesoide).
Doncs be, per guanyar-me l’auditori caldria dir-ne què Mèxic és (com Catalunya sempre ha volgut) una república federal, representativa (cap democràcia talment ho és) i democràtica (ídem); Mèxic va patir una colonialització ferotge d’Espanya, terriblement documentada (pas a la nostra historia oficial). I, per que tinguin enveja (alguns), Mèxic és va independitzar d’Espanya per a treballar en la construcció de la seva identitat. Malgrat això, també com Catalunya, mai s’ha pogut independitzar de la ceguera de les seves classes dirigents i les seves dèries nacionals i curtes mires. No sé pas com, però potser amb propaganda d’una història oficial també curteta, varen tots plegats acceptar-hi des d’infants que Espanya era “nuestra madre patria” i nosaltres, els chingados mexicans. Supongo que como madre se referían a esa España atrasada y autoritaria que mató o abogó al exilio a muchos republicanos catalanes y cocinó lo que sería la peor etapa de la humanidad jamás conocida. Entonces sí se entiende todo mejor hoy.
Les resumo a continuación el Descubrimiento y la Conquista: “Hace un chingo de años, los indios éramos bien chingones, pero llegaron un chingo de españoles y nos pusieron una chinga y desde entonces a todos nos llevo a todos la chingada...
Durant l’exili, a Mèxic, es publiquen 180 llibres i es funden 50 revistes en aquesta llengua. La Nostra Revista, Quaderns de l’Exili o Pont Blau van arribar a tenir el nivell de les que s’havien editat a Catalunya. L’Orfeò va tenir la seva embranzida amb el cúmul de ments catalanes arribades, a ell es vinculen figures de la importància de Nicolau d’Olwer, Bosch-Gimpera o Josep Carner. Des de 1942 en són fundades editorials a Mèxic, fet insòlit; no però neixen Ediciones Catalònia, Edicions Catalanes de Mèxic y sobre todo B. Costa-Amic qui va publicar més de 50 llibres en català. El 1942, 1957, 1973 es celebren els Jocs Florals. Ara mateix hi ha un altre nucli actiu, Guadalajara, enllà és fa la Fira del Llibre on Catalunya és un convidat de primer ordre; això en part per José María Murià i el Colegio de Jalisco.
Molt abans de la història de l’exili, tenim una història que és coneix ben poc. És la història del preexili. La nostra relació ve de més lluny, de fet la música del nostre himne, feta per Jaume Nunó, és una proba de l’arrelada relació que hi ha hagut. Per desgràcia, l’home que va matar Trotski à Mèxic, Ramón Mercader, també era català.
Lázaro Cárdenas avui és una carrer a Ganduxer. Mèxic i Catalunya són dues terres llunyanes, queden coses per fer-ne i un oceà atlàntic què invita a comprendre el ressò d’ànimes ferides i farcides per tragèdia i més tragèdia. A Mèxic agraïm la seva empenta. Perquè sobreviuen aquí, a Espanya, discursos que trenquen? Què li pot jo demanar al país català? Com li puc dir a algú que peca d’insolidari que no llanci més missatges de desunió i lluiti per deixar clar que Catalunya s’ha adaptat a Mèxic sense molts problemes.
Malgrat la història aquesta, ara ens situem dins d’un món global, no però, ara per ara, estem tots aquí mig avorrits sense pensar què els nostres pobles podrien tenir una relació molt més cooperativa i, sobretot, activa. Ja l’han tinguda abans, a Mèxic encara necessitem créixer, modernitzar-nos, i, sobretot, ajudar a molta gent que injustament hem relegat a les pitjors condicions de vida. Tenim una meta global d’acabar amb la pobresa extrema en 2015. Si això fos poca cosa patirem, segons la informació que tinc, una crisis energètica i alimentària com mai s’ha vista fins ara, ens tindrem que obrir a noves empreses i noves solucions. Som uns dels països que evolucionen favorablement amb crisis inclosa. La desprivatització de l’energia és un fet, el corrupte gegant PEMEX no té més recursos. Mèxic portarà moltes oportunitats, nous mercats i si sortim be de la desacceleració econòmica doncs, podríem pensar-ne i somniar amb figurar com una nova potència petita. Crec que estem canviant, visca Mèxic.
Wishful thinking total.
Doncs be, per guanyar-me l’auditori caldria dir-ne què Mèxic és (com Catalunya sempre ha volgut) una república federal, representativa (cap democràcia talment ho és) i democràtica (ídem); Mèxic va patir una colonialització ferotge d’Espanya, terriblement documentada (pas a la nostra historia oficial). I, per que tinguin enveja (alguns), Mèxic és va independitzar d’Espanya per a treballar en la construcció de la seva identitat. Malgrat això, també com Catalunya, mai s’ha pogut independitzar de la ceguera de les seves classes dirigents i les seves dèries nacionals i curtes mires. No sé pas com, però potser amb propaganda d’una història oficial també curteta, varen tots plegats acceptar-hi des d’infants que Espanya era “nuestra madre patria” i nosaltres, els chingados mexicans. Supongo que como madre se referían a esa España atrasada y autoritaria que mató o abogó al exilio a muchos republicanos catalanes y cocinó lo que sería la peor etapa de la humanidad jamás conocida. Entonces sí se entiende todo mejor hoy.
Les resumo a continuación el Descubrimiento y la Conquista: “Hace un chingo de años, los indios éramos bien chingones, pero llegaron un chingo de españoles y nos pusieron una chinga y desde entonces a todos nos llevo a todos la chingada...
Durant l’exili, a Mèxic, es publiquen 180 llibres i es funden 50 revistes en aquesta llengua. La Nostra Revista, Quaderns de l’Exili o Pont Blau van arribar a tenir el nivell de les que s’havien editat a Catalunya. L’Orfeò va tenir la seva embranzida amb el cúmul de ments catalanes arribades, a ell es vinculen figures de la importància de Nicolau d’Olwer, Bosch-Gimpera o Josep Carner. Des de 1942 en són fundades editorials a Mèxic, fet insòlit; no però neixen Ediciones Catalònia, Edicions Catalanes de Mèxic y sobre todo B. Costa-Amic qui va publicar més de 50 llibres en català. El 1942, 1957, 1973 es celebren els Jocs Florals. Ara mateix hi ha un altre nucli actiu, Guadalajara, enllà és fa la Fira del Llibre on Catalunya és un convidat de primer ordre; això en part per José María Murià i el Colegio de Jalisco.
Molt abans de la història de l’exili, tenim una història que és coneix ben poc. És la història del preexili. La nostra relació ve de més lluny, de fet la música del nostre himne, feta per Jaume Nunó, és una proba de l’arrelada relació que hi ha hagut. Per desgràcia, l’home que va matar Trotski à Mèxic, Ramón Mercader, també era català.
Lázaro Cárdenas avui és una carrer a Ganduxer. Mèxic i Catalunya són dues terres llunyanes, queden coses per fer-ne i un oceà atlàntic què invita a comprendre el ressò d’ànimes ferides i farcides per tragèdia i més tragèdia. A Mèxic agraïm la seva empenta. Perquè sobreviuen aquí, a Espanya, discursos que trenquen? Què li pot jo demanar al país català? Com li puc dir a algú que peca d’insolidari que no llanci més missatges de desunió i lluiti per deixar clar que Catalunya s’ha adaptat a Mèxic sense molts problemes.
Malgrat la història aquesta, ara ens situem dins d’un món global, no però, ara per ara, estem tots aquí mig avorrits sense pensar què els nostres pobles podrien tenir una relació molt més cooperativa i, sobretot, activa. Ja l’han tinguda abans, a Mèxic encara necessitem créixer, modernitzar-nos, i, sobretot, ajudar a molta gent que injustament hem relegat a les pitjors condicions de vida. Tenim una meta global d’acabar amb la pobresa extrema en 2015. Si això fos poca cosa patirem, segons la informació que tinc, una crisis energètica i alimentària com mai s’ha vista fins ara, ens tindrem que obrir a noves empreses i noves solucions. Som uns dels països que evolucionen favorablement amb crisis inclosa. La desprivatització de l’energia és un fet, el corrupte gegant PEMEX no té més recursos. Mèxic portarà moltes oportunitats, nous mercats i si sortim be de la desacceleració econòmica doncs, podríem pensar-ne i somniar amb figurar com una nova potència petita. Crec que estem canviant, visca Mèxic.
Wishful thinking total.
Comentarios