Duc es dimoni hisoriador dins jo pel Passeig de Gràcia

Per l'Albert Noriega

Vaig corrent a pagar la meva renda, tardíssim, al Palau Robert. Una vegada més m'ha agafat el toro per les banyes. Estic enfront del Palau, el meu propietari també, he de seguir corrent i no puc dir-li que el Palau Robert fa una exposició sobre… Abans havia una exposició una mica millor, i no em refereixo a quan Robert Robert Surís (Barcelona 1851-Torroella de Montgrí 1929) va adquirir els xalets de Salamanca, a l'incipient cantó del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i els va enderrocar per a construir allí la seva residència familiar, la ciutat de Barcelona es trobava en un moment de grans transformacions.

Un decret real de 1859 havia aprovat el pla de reforma urbana i eixample de Ildefons Cerdà i l'any 1888 se celebrava la primera Exposició Universal. Però he de córrer, sospir davant de L'hotel Colón (a un cantó de la plaça de Catalunya), imagino el jardí de les Delícies, Camps Elisis, el Teatre Tívoli, el Teatre Novetats... Tracte d'imaginar això a la fi del segle XIX, segur meravellava com cap altra ciutat europea. Els edificis de la "Poma de la Discòrdia” i el mateix Palau Robert donaven un relleu significatiu a la via que unia la ciutat vella i l'antic municipi de Gràcia. Lloc al que hauria de dirigir-me ara, però costa deixar de caminar per aquests carrers.

No m'estranya gens que la burgesia catalana deixarà el Passeig Joan Borbó, zona predilecta per a caminar amb el cap bé alçat i lluint la roba més de moda. Però no hi ha temps, cal sortir corrent, adéu cases Rocamora de l’arquitecte Bassegoda, amb el seu estil gòtic i afrancesat.  Segueixo corrent, però veig una alzina que suposadament va plantar Mossèn Cinto Verdaguer. Serà veritat? Mossèn Cinto Verdaguer va escriure sobre ella:

"Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’ uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamant cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic ( ...)".

Aviat, el passeig de Gràcia i la rambla Catalunya van passar a ser els sectors predilectes de la burgesia barcelonina. El Liceu, just inaugurat, era un centre de reunió de les classes acomodades, però, a la fi del segle XIX, la industrialització s'imposava amb força i transformava l'economia i les mentalitats. En 1902, a Barcelona esclatava la primera vaga obrera. El moviment artístic del Modernisme s'obria pas i Antoni Gaudí iniciava la construcció de la Sagrada Família (cap a 1893) i de la Pedrera (1906-1910).

El passeig de Gràcia es convertiria en el lloc de major interès dels arquitectes Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i del propi Gaudí. Però, gràcies a l'enderrocament de les muralles, de les quals parlarem més endavant, en 1854, aquesta artèria urbana es convertiria en un dels llocs d'oci i de comerç més importants de la ciutat. Vull seguir corrent pel passeig, però alguna cosa m'impacta, que és aquest estil, àrab?, de debò, es diu així? “Neoárabe”, em diu un senyor (pensava que es referia a mi) observant el nombre 24, la porta em murmura coses, sona aquesta música de proper orient tan encantadora al meu cap. Música propera, doncs la cultura àrab es va desenvolupar en tota la Península. Alguna cosa que vaig llegir... “Sóc de l'arquitecte Bassegoda”, “Em recordes?”, diu la porta i continua: “Van remoure tota la meva decoració original”, “Va ser Pere Benavent qui va reformar els baixos de la façana”. I a mi, què?

 Em quedo mirant i pinso que em recorda alguna cosa, dic com idiota en veu alta: “La casa de Pedro Libros -Pere Llibres-“, també està per aquí prop, ha de ser neoàrab també. No hi ha dret ni lloc per a caminar amb presses, és una injustícia. Caminar pausadament és tan important com llegir pausadament; i jo hauria de córrer, com sempre, avui, per culpa de la vaga aquesta de funcionaris, pobres treballadors (!?). Ha de ser un senyal o alguna cosa, doncs vull arribar a la meva casa, i visc, curiosament, al costat d'altre edifici neoàrab, prop de la plaça Lesseps, la casa Ramos.

La “Poma de la Discòrdia”, bona història per a pensar de camí a casa del meu amor, li contaré tantes històries, no sé perquè estima també aquests detalls rars sobre Catalunya, començaré per la casa Amatller, amb la seva feroç aparença de modernitat a ultrança, entenent la modernitat per forja, fusta –maó– i les vidrieres. L'arquitecte  intento recarregar l'edifici amb totes les eines del moviment i resoldre així el debat entre qui dels tres feia una obra més prestigiosa en aquell enclavament, els altres, clar, són Antoni Gaudí (Casa Batlló) i Domènech i Montaner (Casa Lleó Morera) i la Casa Amatller (Puig i Cadafalch). Encàrrec de l'industrial de la xocolata, Antoni Amatller. Ell, volia un palau gòtic urbà amb una façana plana, un pati central i una escala per a accedir a les habitacions principals.

La casa de Lleó Morera, em va dir algú, “aquí modernisme i modernitat es troben”, crec que entén  això, però dóna per a pensar què significa. Abans era confús diferenciar, doncs després està el post modernisme i la postmodernitat... I totes les bromes avui sobre els moderns; a la fi, un terme molt ampli... En la primera planta s'observen els relleus de Domènech i Montaner. També el cisell del mestre Eusebi Arnau. Quatre elegants dames ens exhibeixen els avanços que la ciència, com Prometeu amb el foc, donava a la humanitat: el fonògraf, l'electricitat, el telèfon i la fotografia. La casa va guanyar el primer premi d'un concurs d'arquitectura organitzat per l'Ajuntament. Situat en el nombre 35 del Passeig de Gràcia. En 1906, va aconseguir aquest guardó. La casa va passar a ser propietat d'Antoni Morera, després va passar a la seva neboda Francisca, que va morir abans de veure la remodelació que s'havia començat, i va arribar a les mans d'Albert Lleó i Morera, és a dir, el nom amb el qual se li coneix actualment.

Em penedeixo molt, però he de continuar, sempre corrent, deixant currículums, tractant d'arreglar els meus dilemes... La poma de la discòrdia és trobar un lloc digne de treball pel jovent, bon nom, poma de la discòrdia, molt bíblic. Doncs per una desavinença laboral m'havia perdut la classe on anàvem a parlar dels edificis més emblemàtics del Passeig de Gràcia, història rondaire que ningú coneix i que només uns pocs transmeten de forma oral com aquest professor que, passi el que passi, no deixarà de caminar i acumular més acerb per al seu anecdotari històric.

Em trobo a companys davant el lloc on vaig treballar, conegudes com les cases Carbó, al costat de la Pedrera, un edifici construït per altre arquitecte insigne, Antoni Rovira i Rabassa, on, fins a fa uns mesos, s'allotjava la seu de la fusió en el CIDEM i  COPCA: ACCIÓ. Així, cada dia, anava la vora de la Pedrera a treballar, també coneguda com Casa Milà, nom que ve, suposo, de la “sorna” amb la qual es burlaven de la senyoreta Rosario Segimon, la seva propietària (no confondre amb la vella pensionista que va heretar l'última planta i  la vendria per no-res del món); però el nom de Milà és un imprecís, aquest era el cognom de l'amant que va anar esdevenir parella oficial de Rosario Segimon. A la mort del seu marit, l'acabalat senyor Guardiola. Per l'anterior, es feia la broma amb doble sentit que tenia la “guardiola” a casa i al seu amant al Teatre del Liceu. Però, el poble va designar que la casa fora coneguda en honor al seu amant, Pere Milà.

Surto d'aquí, he de seguir buscant més formació i treball,  qualsevol, però que em permeti demostrar que estimo i conec  aquest lloc; cada vegada menys, ja no se sembla tant al lloc al que vaig arribar. Abans de sortir, ara sí, corrent, llegeixo i penso en els meus amics bascos, germans dels meus amics catalans, i companys inquiets de facultat des de els meus inicis. M'agradaria prendre una cervesa veient la placa que hi ha en el Passeig de Gràcia 60, la placa ens recorda les relacions especials que hi ha entre Euskadi i Catalunya. De camí a casa de la meva núvia, viu en Vigatans –com es anomenaven abans els partidaris del Arxiduc Carles d'Àustria durant la guerra de Successió– tema el qual millor no entrar avui, el que vull que recordin és el nostre lloc especial, el Fossar dels Moreres. On la seva inscripció té altre significat, aquí la traïció no es refereixi a cap pàtria, es refereix a trair els sentiments de l'altre, dir sempre la veritat. Espero, doncs, que el nostre racó sigui el millor lloc per a abdicar de qualsevol futura traïció, és el nostre lloc especial, i no podem passar per sota sense besar-nos, és com el nostre vesc (muérdago). Adaptació d'un costum saxona.

“Al fossar de les moreres / no s’hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes / serà l’urna de l’honor”

Per a acabar, vaig a altre lloc on solc treballar, l’Ateneu Barcelonès, amb els seus vells que juguen als escacs i llegeixen al jardí romàntic penjant (doncs està a la primera planta). La decoració és exquisida, avui més, doncs la biblioteca va ser renovada l'any passat. Ser soci costa al voltant de 25 euros al mes. Però pots, després, deixar de pagar i, si s'han acostumat a veure la teva cara, passa, benvingut siguis. El seu origen veritable és l'antic Palau de Savassona, que té el seu origen en l’Edat Mitja. Des de 1836 és la seu del Ateneu Barcelonès. Una entitat emblemàtica de la cultura catalana. Encara conserva detalls dels arquitectes Jujol i Giber i Font i Gumà de 1906. En la biblioteca t'observen els bustos de Marià Agulló (i com no, de Eusebi Arnau, 1898) també Jacint Verdaguer (Manel Fuxà i Lleial, 1903). La sala de lectura és una joia del modernisme, el jardí penjant, del romanticisme i, esment a part, la cabina de l'ascensor que va arribar als nostres dies amb el seu aspecte original. La fusta té acabat modernista, amb una reixa forjada en ferro d'un treball que destaca, com també el vitrall que està en la part superior de la cabina.